| S'han creuat les vides en el lloc dels perdedors
avui em sento més que mai a l'últim punt de l'estació.
Brindaré amb copes buides per no perdre la raó.
Avisa'm quan guanyi l'amor, espero ser habitant del món.
La vida que m'atrapa, damunt d'un tauler d'escacs.
Tan sols un moment de descans, missatges que ha fet i tabac,
Miralls a la cullera i temps que s'apaga al cendrer,
qui entrarà per destrossar-me, quant em costarà la sort?
Diga'm on serem quan passi el temps i torni el fred,
potser estimant habitacions d'algun hotel al mig del cel.
Recordaré vies d'abans i serà trist no pensar en res.
Què complicat que es fa tornar, i què senzill és creure en tot.
ahhh
Potser és l'aeroport buit d'un viatge compartit,
a les cançons que es canten sense ganes.
Potser és només això quan és potsers hi ha en el camí,
a tu et regalo el braç del sostre de la nit.
T'espero a la plaça, em trobaràs llegint Martí.
Et guardaré tardes de Sol, potser també un vaset de vi.
Que es gronxin els fantasmes, diguel-s'hi: "Feu-ho per mi"
No hi ha cap més peatge, maleïr els nostres botxins.
ahhh
Potser és l'aeroport buit d'un viatge compartit,
a les cançons que es canten sense ganes.
Potser és només això quan és potsers hi ha en el camí,
a tu et regalo el braç del sostre de la nit.
Potser és aquesta por de quedar sols i seguir aquí,
on les portes que se'ns tanquen quan no les provem d'obrir.
Potser és només això quan és potsers hi ha en el camí,
a tu et regalo el braç del sostre de la nit. |
|
